LES NEURONES DE GEA
PAPERS DE MIQUEL FANÉ
ARTICLES D’OPINIÓ
24- AGOST- 2017
descarregar en PDF
LES
NEURONES DE GEA
PER MIQUEL FANÉ
1999 / 2017
Text de Miquel Fané i
Torrent, Dr. Arquitecte. 1999
Revisió i
il·lustracions, 2017
Fotografies
portada
1.
Fotografia nocturna de Europa central per
satèliet (font google)
2.
Sistema neuronal (font:google/ uab)
LES NEURONES DE GEA
SUMARI
0- INTRODUCCIÓ:
LES ESCALES
D'INTERVENCIÓ DE L'HOME EN EL SEU MEDI FÍSIC.
1-
L'EVOLUCIÓ DEL PLANETA: CAP A UN ENS VIU?
1.1.- L'EVOLUCIÓ DEL
PLANETA TERRA.
1.2.-LA INCIDÈNCIA DE
L'EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES EN LA DEL PLANETA.
1.3.- L'EVOLUCIÓ DE
LA TERRA. CAP A UN
"SUPRA-ANIMAL" ?
1.4.- EL PERQUÈ
D'AQUESTA EVOLUCIÓ.
1.5.- DE LES VELLES
MITOLOGIES ALS POSSIBLES FUTURS TEISMES.
1.6.- LES
PRESUMPTES FUNCIONS DE L'HOME EN EL SISTEMA EVOLUTIU DEL PLANETA.
2-
LA SOCIETAT HUMANA
COM A ADMINISTRADORA DE LA
SUPERFÍCIE DEL
PLANETA.
2.1.- ELS ANTECEDENTS
DE L'OCUPACIÓ DE LA TERRA
PER L'HOME.
2.2.- LA REGULACIÓ HUMANA
DEL PLANETA I EL SEU SISTEMA ADMINISTRATIU.
2.3.- CAP A
UNA ORDENACIÓ I GESTIÓ DE LA
SUPERFÍCIE DEL PLANETA.
0- INTRODUCCIÓ:
LES ESCALES
D'INTERVENCIÓ DE L'HOME EN EL SEU MEDI FÍSIC.
Fa vint anys vaig orientar l'exercici
de la meva professió d'arquitecte cap a l'ordenació del territori. Aquest
interès per l'escala de la intervenció humana en el territori em ve pel fet de
que jo mai havia sabut gaudir i valorar una determinada peça d'arquitectura,
que sempre pertany a una determinada escala dins un determinat context, sense contemplar-la
com a part d'una altra d'escala superior corresponent a el context que
l'englobava.
Certament, des de les meves èpoques d'estudiant, vaig tenir clar que, un moble, per exemple, només es podia gaudir estèticament dins el context de l’arquitectura interior n s’inseriia; que un edifici només es podia valorar dins el context urbà –o paisatge rural- al que pertanyia, i que la forma d’una ciutat, només es podiia entendre i valorar en base al territori on s'assentava.
Certament, des de les meves èpoques d'estudiant, vaig tenir clar que, un moble, per exemple, només es podia gaudir estèticament dins el context de l’arquitectura interior n s’inseriia; que un edifici només es podia valorar dins el context urbà –o paisatge rural- al que pertanyia, i que la forma d’una ciutat, només es podiia entendre i valorar en base al territori on s'assentava.
Edificis, ciutats i explotacions
territorials, no son més que resultats d'intervenció de l'home en el seu medi
físic a diferent l'escala, i que, avui,aquesta escala ja no es només, pel cap
d’alt la dels grans conglomerats urbans i de les grans explotacions agrícoles o extractives i
recol·lectores en el medi natural; son, senzillament a l’escala del planeta terra complet i, en certa
manera, amb la carrera espacial, ja ha començat a ser fins tot la del propi sistema solar.
En aquest assaig, m’atreveixo a
llençar unes hipòtesis que en principi poden semblar mes aviat per a un conte
de ciència ficció i amb unes conclusions de faula mig religiosa, però, vull
recordar a Julis Verne, amb moltes les seves faules que avui son realitat
científica.
1- L'EVOLUCIÓ DEL PLANETA: CAP A UN ENS VIU?
1.1.- L'EVOLUCIÓ DEL PLANETA TERRA
El primer estadi de l'evolució del
planeta Terra que fins i tot jo, puc entendre per la via racional, es el de
l’expansió de l’univers material -o energètic- i la formació del sistema còsmic
un dels elements del qual és l’estel Sol i un dels seus planetes el meu, la Terra , formada fa 4.500.Milions d’anys. El nostre
planeta, aleshores, materialment inorgànic, no era pas, als meus efectes, massa
diferent dels altres.
Però, d’entre la matèria inorgànica ja
n’hi havia una quines molècules estaven formades per hidrogen i oxigen
-l'aigua- i és en la massa d'aquesta matèria on apareix i evoluciona un altre
categoria material a la qual n’hi diem
orgànica: Apareix en el nostre univers conegut el que en diem la vida.
Aquesta nova categoria de matèria, que
conforma cel.lules vives, evoluciona cap sistemes orgànics formant els primers
éssers vius elementals i, més endavant, les plantes. L'ocupació de tota la
superfície del planeta per les plantes, amb tots els altres nous sistemes
materials orgànics més primitius que hi romanen, produeix un primer estadi de
canvi en la vella naturalesa material del
planeta Terra –la biosfera, l'atmosfera, etc.- que la comença a
diferenciar qualitativament dels altres planetes i elements còsmics. La Terra , es ara un planeta amb
una pell de matèria viva.
La matèria viva sempre s’alimenta
d’altre matèria i es reprodueix formant
espècies evolutives. Així , la matèria
orgànica elemental evoluciona cap als microorganismes i les espècies vegetals
i, tot plegat, segueix evolucionant tot conformant noves espècies, cada cop més
complexes, fins arribar a les del regne animal: insectes, rèptils, ocells,
mamífers i, finalment, l’home.
El planeta terra ha anat
canviant la forma de la seva superfície, certament, seguint les seves pròpies
lleis en tant que cos celeste de matèria
mineral que es refreda i, en principi, ha estat l’evolució de la matèria viva
la que s’ha anat adequant a aquests canvis geològics.
Però, també es cert que
la pròpia pell de la terra ha evolucionat seguint l'acció de la matèria viva
que la ocupà, ja fa 3.000 Milions d'anys.
1.2.- LA INCIDÈNCIA DE L'EVOLUCIÓ
DE LES ESPÈCIES EN LA DEL
PLANETA.
Els éssers vius es caracteritzen per
tenir dues funcions bàsiques: alimentar-se
i reproduir-se. S'alimenten sempre d'altres sers vius i es reprodueixen tot
el que poden. Totes les formes físiques i activitats que identifiquen les
diferents espècies d'éssers vius s'expliquen sempre per l'evolució de les
formes d'aconseguir optimitzar aquestes dues funcions bàsiques dins
l'ecosistema en que es troben.
Totes les espècies –insectes, rèptils,
mamífers i l'home- han tendit al llarg del temps a créixer a costes de les
altres espècies fins ocupar tot el que sigui possible del planeta. Aquesta
expansió no sempre implica només l'evolució de l'espècie, a voltes implica
l'alteració de les condicions anteriors de la pell de la terra, es a dir,
fent-la també evolucionar.
L'acció de l'home, fins
el neolític, no crec que fos massa diferent que la de les altres espècies, però
amb la seva principal característica diferencial de la resta d'aquestes
–l'autoconsciència- i el seu nou instrument per a la seva pròpia evolució com a
espècie –la cultura- està incidint sobre l'evolució del planeta terra de forma
visible i entenedora per ell mateix.
1.3.- L'EVOLUCIÓ DE LA TERRA CAP A UN
"SUPRA-ANIMAL"?
Si mirem a gran escala cronològica
l'evolució de les diferents espècies a la Terra, veurem com aquesta -el propi
planeta Terra- també evoluciona com aquelles espècies, a la seva gran escala, es
clar.
Efectivament, a l'era dels organismes
elementals i dels vegetals, la pell de la Terra es comportà talment com un d'ells. Però,
¿no serà que a l'era dels animals –culminada fins avui amb l'èxit evolutiu de
l'espècie humana- l'acció de l'home està convertint la Terra en un
"supra-animal", del qual els humans no en son més que les seves cèl·lules
nervioses i, en concret, les seves neurones?.
Fixem-nos, sinó, amb l'analogia entre
el sistema circulatori i nerviós d'un animal i el de les diferents xarxes
interurbanes de comunicació –camins, trens, autopistes, etc.- i el de les
xarxes de transport de energies –electricitat, aigua, gas, etc.- ,que ja
cobreixen tota la superfície de la
Terra –cada cop més per sota de la seva pell –túnels, cables
soterrats i submarins, etc.- per comunicar els seus centres neuràlgics: els
conglomerats urbans.
Però, és que aquest aparent disbarat
–el d'entendre la Terra
con a un "supra-animal" en fase d'evolució- se'ns fa versemblant quan
observem la irresistible necessitat de la societat humana d'enviar éssers, fins
i tot humans, als altres planetes
–inorgànics- propers, tot cercant-hi bases materials que permetin crear les
condicions necessàries pel desenvolupament de noves formes de vida. Es a dir,
el "supra-animal" Terra ja comença a enviar éssers vius
especialitzats –talment com els espermatozoides en els animals- per a fecundar
altres planetes –la Lluna ,
Mart, etc.- i reproduir-se com a tal "supra-animal".
1.4.- EL PERQUÈ D'AQUESTA EVOLUCIÓ.
Però, quin és el perquè tan d'aquesta
evolució del microcosmos, de les espècies vives com la del macrocosmos?. És
clar que tot el que nosaltres –els homes- podem veure i entendre és només una guspira
d'un procés, aparentment força regulat. Però, un procés de què?
Aquí si que entrem en el mon de la
metafísica del qual en tinc molt clar que no es el meu. Teologies, filosofies
religioses, materialisme dialèctic. Totes ens volen explicar la naturalesa
d'aquest procés i totes tenen la seva raó.
Soc dels que creuen que
l'home es incapaç d'entendre el principi i el fi –l'alfa i l'omega; el més
infinit i el menys infinit- d'aquest procés. En definitiva l'home, malgrat el
seu grau evolutiu més avançat que la resta de les espècies no pot saber el
perquè del seu procés evolutiu. Només sap que el perquè ÉS: EL QUE ÉS. No és
així com Moisès definia a Deu en el Pentateuc?.
Sòcrates sabia molt
perquè sabia que no sabia res. Anem, doncs amb compte amb la supèrbia dels que
creuen tenir la veritat absoluta, siguin
religiosos, siguin materialistes siguin científics, perquè per entendre quelcom
del mon en que estem immersos, ben segur que necessitarem de tota la sabiduria
acumulada en totes les religions –modernes i arcaiques- en els panteismes. en
els materialismes i com no en tota la ciència.
1.5.- DE LES VELLES
MITOLOGIES ALS POSSIBLES FUTURS TEISMES.
La lectura organicista
que he fet del planeta Terra, entenent-lo com a un ésser viu, no es pas del tot
nova. Recordem que en la vella mitologia clàssica Gea –la Terra- era una deessa
antropomòrfica, com totes les demés divinitats clàssiques. Certament el
concepte de Terra en l'època clàssica es limitava a la terra ferma ja que no
coneixien la Terra
com a planeta. però, ben segur que si haguessin sabut que la Terra era un planeta no hagués canviat la seva visió
antropomòrfica d'ella. Com a mol. d'haver-la entès com la entenc jo avui, Gea
hagués estat una divinitat hermafrodita en vers d'una de femenina.
1.6.- LES PRESUMPTES FUNCIONS DE
L'HOME EN EL SISTEMA EVOLUTIU DEL PLANETA.
Les nostres grans religions ens diuen,
cada una a la seva manera, que l'home no ha de incidir en modificar les regles
de l'evolució del mon viu, sinó que ha de deixar que aquesta evolució segueixi
el curs que ve dictat pel seu deu corresponent i que l'home no por entendre.
Però, ¿i si l'home, tal
com hem suposat, es un nou tipus de vehicle per a l'evolució iniciada amb la
primera cel.lula viva cap el cossos galàctics vius i el cosmos viu?
¿i si el que cal és
precisament fer evolucionar l'actual sistema cultural que mou la societat
humana, el qual no es més que una manifestació més del sistema rector natural
que inconscientment segueix tot l'univers viu a través de la informació
genètica que es transmet amb la reproducció.
Realment, l'home no és
–o no te per que ser- el fi últim de la creació. Més aviat sembla una baula més
de l'evolució dels éssers vius, que te com a funció el fer de
"neurona" o d'alguna altre cèl·lula semblat en el sistema nerviós del
planeta Terra, entès com a un "supra-animal" en una primitiva fase
evolutiva. En aquest sentit ¿no podria ser que l'home tingui que jugar en
l'evolució del planeta un paper diferent del que han jugat les espècies que
evolutivament l'han precedit?. Ben segur que si.
2- LA
SOCIETAT HUMANA COM A ADMINISTRADORA DE LA SUPERFÍCIE DEL PLANETA.
2.1.- ELS ANTECEDENTS DE
L'OCUPACIÓ DE LA TERRA PER
L'HOME.
La pell del planeta
Terra, la composen els tres elements materials contenidors dels sers vius.
L'aigua, la més abundant i primer medi on evolucionà la vida; la terra ferma,
que emergeix de les masses d'aigua; i l'aire, a l'atmosfera que embolcalla tot
el planeta.
Cada medi ha tingut -i
encara té- els éssers vius que, mes o menys -i per la seva evolució- li son
propis –els peixos a l'aigua, els ocells a l'aire, etc,- amb la seva activitat
condicionada al medi en el que han evolucionat. Però el cert es que totes les
espècies intenten ocupar tot el que poden, dels tres medis materials –tan els
que els son propis com els que no- per tal d'optimitzar i portar al límit tot el seu sistema de funcions, al servei de –potser sense
saber-ho- les funcions bàsiques de tots els éssers vius: l'alimentació i la
reproducció.
Talment, cap espècie
viva, ara per ara, ha pogut incidir en l’evolució pròpiament geològica del
planeta, però, el cert és que, totes elles, sense saber perquè, si que han fet
quelcom durant la seva evolució biològica, per a l'alteració de la seva superfície en profit propi.
En l'ocupació del planeta, totes les espècies
han marcat, més o menys, els seus territoris i han tingut les seves vies per
poder-se moure i comunicar. Bactèries, insectes, peixos, rèptils, i mamífers
–en la seva lluita per a maximalitzar la seva alimentació i reproducció-
tendeixen a trobar aquest equilibri en cada espai i temps geològic, resultant
de la competència i depredació entre espècies, que avui en diem
ecosistema.
Totes les espècies ,doncs, ha tendit
de sempre a ocupar tot el planeta, però com que aquest ja està del tot ocupat
per altres éssers vius, unes espècies ho fan a costes d'altres. El límit de
l'expansió de l'ocupació o domini d'un territori per una espècie a costes
d'altres està on comença la seva pròpia autodestrucció. Això es el que ha creat
les lleis del que en podríem dir la ordenació "natural" tel territori
del planeta, que avui estudia l'ecologia,
L'evolució de la pell de la Terra , no es més que
l'evolució dels successius estadis d'ordenació "natural" del
territori corresponents als successius ecosistemes que la Terra ha tingut al llarg del
temps. És però una ordenació fràgil davant els impactes de les poderoses
accions geològiques –volcans, terratrèmols, enfonsaments de dovel.les de
plaques tectòniques, canvis climàtics, etc.
2.2.- LA REGULACIÓ
HUMANA DEL PLANETA I EL SEU SISTEMA ADMINISTRATIU.
Mentre els científics no
ens demostrin el contrari, hem de pensar que l'home, en els seus orígens, no
era més que una espècie de les tantes que composaven el seu ecosistema. No
tenim pas motius per pensar que la seva acció incidís en l'evolució de la
superfície del planeta, almenys si ho comparem amb l'acció dels
microorganismes, dels insectes, dels grans rèptils i mamífers -depredadors de
masses vegetals- o d'altres éssers vius que jo desconegui.
Però a partir de l'època
antropològica que en diem neolític, comença un procés de canvi en la pell de la
terra del qual el seu autor –l'home- n'és perfectament conscient. Allò que
n'hem dit ordenació "natural" del territori, corresponent a un
ecosistema de éssers vius inconscients, comença a convertir-se en una ordenació
conscient, feta per l'espècie, ara dominant -l'home- en compliment dels
mateixos objectius de tots els éssers vius –alimentar-se i reproduir-se- si bé,
ara d'una forma extraordinàriament més complexa.
Efectivament, l'home,
amb la seva capacitat d'autoconsciència que el diferència de les altres
espècies, crea la "cultura" com a nou instrument per a la seva
evolució.
Amb la cultura
aconsegueix la
Societat Humana : una relació sistemàtica entre tots els
individus de la seva espècie, d'un nivell que mai havia assolit cap altre
espècie. Aquesta Societat Humana
evoluciona en tant que actua sobre el territori, fent evolucionar, en
paral·lel, la pròpia pell de la
Terra.
Bé o malament, la
societat humana te organitzats i administrats els tres medis materials en que
por actuar. L'aire, que constitueix el que en diu l'espai aeri i que, avui,
l'entén només com a un sistema de comunicacions –avions, ondes, etc.- L'aigua,
que constitueix el seu espai maritimo-fuvial, que a mes de com a sistema de
comunicacions, l'entén, també, com a una superfície útil per a les activitats
extractives –pesca, petroli, etc.-. Finalment, la terra ferma, en ser el medi
que li és propi, constitueix la base de referència per a tota l'ordenació i
administració del planeta i que la classifica en àrees climàtiques segons
l'útil que aquestes li siguin pel seu desenvolupament en tant que espècie
humana.
Així, tenim tot unes àrees climàtiques
que no son aptes pels assentaments humans – glaciars, deserts, altes muntanyes,
etc.- el tractament de les quals, quant a la seva ordenació i administració,
certament no difereix massa de la de algunes àrees del planeta com les
marítimes.
Però, la veritable base de l'ordenació
del territori per l'home, la constitueixen, lògicament, les terres aptes pel seus assentaments que,
en ordre a la intensitat de la seva ocupació, les classifica en àrees
forestals, àrees d'explotacions agrícoles -i d'altres tipus d'explotacions- i
àrees urbanes o ciutat.
Les primeres actuacions de l'home que
modifiquen el que n'hem dit ordenació
natural de la superfície de la terra ferma son, sens dubte, les de la
creació dels camps de conreu per l'agricultura –al neolític- encara amb una
organització tribal i usant com a habitatges i centres de reunió per
comunicar-se, espais naturals o
artificials –coves, cabanes, etc.- segurament no massa diferents, als nostres
efectes, dels emprats a l'època en que
l'home era només caçador i recol·lector
A l'acció de la societat humana en
diem "civilització" –de "civitas"- i és talment en
l'evolució del concepte de ciutat –des dels nuclis fortificats fins a la
"geopolis"- on trobem l'evolució de la societat humana. El sistema de
ciutats va donar origen al sistema administratiu universal del que avui en diem
Estats, els quals s'inter-relacionan per un sistema general de comunicacions.
La totalitat de la superfície de la
terra ferma del planeta està, avui, compartimentada en Estats independents que
administren el seu territori.
2.3.- CAP A UNA REAL ORDENACIÓ
I GESTIÓ DE LA
SUPERFÍCIE DEL PLANETA.
La capacitat de l'home
per incidir en la superfície de la
Terra i, segurament, en la seva evolució, li genera una
necessitat –i l'obligació- d'avançar en l'ordenació del planeta sense
apriorismes culturals obsolets.
Com a animal evolucionat cap a
l'autoconsciència que és i per la seva capacitat de control de la resta dels
sers vius, l'home ha d'intentar entendre
cada cop més els dictats del llenguatge de la transmissió genètica d'aquests.
En aquest sentit, cal que ordeni i gestioni la superfície del planeta en el
sentit d'assegurar el manteniment de la seva biodiversitat i, per tant, l'home
no pot pretendre que el seu hàbitat ocupi tota la superfície del planeta com
per instint desitjaria.
Però, a més, les parts del planeta que
continguin l'hàbitat de l'home no tenen pas perquè ser iguales. Poden i deuen
haver-hi molts tipus d'hàbitats humans per mantenir -i si cal, augmentar- la
diversitat racial, ètnica o simplement cultural. Tot això, alhora que, d'altre
banda, s'avança en la universalitat i unitat del sistema social humà.
El primer paràmetre de l'ocupació del
territori és la quantitat de població humana que -tot assolint els nivells de
qualitat que com a espècie li son evolutivament exigibles- pot assolir la
humanitat en el planeta Terra. No es cert que el fet de viure els humans cada
cop més concentrats en ciutats redueixi l'ocupació del territori. L'home, com
qualsevol altre espècie, sempre tendeix a ocupar, d'una forma o altre, tot
l'espai possible.
Ha de ser ell mateix –i sens dubte, ho
serà- el que posi els límits al seu hàbitat tot protegint la resta de la
superfície del planeta per a les altres espècies i autolimitant el seu
creixement demogràfic, en funció de seva la capacitat d'obtenir l'alimentació
els demés recursos per al desenvolupament de la Societat Humana.
Si la quantitat de població humana
segueix augmentant, i els límits del seu hàbitat, no tan sols no es poden
ampliar, sinó que potser s'hagin de reduir, la tendència individual de l'home a
ocupar tot el possible, l'obligarà a tenir uns canvis en la seva
naturalesa que instintivament no està
disposat a acceptar i que la
Societat Humana li haurà d'imposar. La definició dels límits
de l'hàbitat humà serà el resultant de l'equilibri de les tensions entre aquell
instint expansiu individual i aquella raó universal, de contenció.
És evident que la Societat Humana
seguirà desenvolupant la seva xarxa cada cop més complexa de ciutats, com a
centres neuràlgics del planeta que son, així com les seves connexions per
terra, mar i aire, mitjançant el seu sistema general d'infrastructures de
comunicacions i transports que cada cop cobrirà més el planeta i s'integrarà
més en la seva pell.
Des dels conglomerats urbans,
s'administrarà l'ordenació del territori, havent-se d'acotar cada cop més els
límits permissibles de l'ocupació per l'hàbitat de l'home.
Caldrà delimitar exhaustivament tots
els sòls a protegir de l'acció de l'home –en especial les grans superfícies
forestals i les superfícies amb altres valors naturals o culturals- no només a
nivell puntual o parcial, com ara, sinó a nivell global, per a tota la pell de
la terra.
Caldrà que abans de ratificar la
condició d'uns sòls com a àrees urbanes o, simplement aptes pels assentaments
humans, s'asseguri que la
Societat Humana podrà garantir el seu abastament alimentari,
energètic i informatiu, així com el que s'asseguri el tancament dels seus
cicles ecològics –reciclatges, eliminació de residus, etc.- . Si no és així, caldrà
que aquells sòls es considerin no habitables pels humans i es retornin a les
altres espècies vives que els siguin propis.
La divisió del planeta en el sistema
d'ens administratius que en diem Estats,
tindrà que adquirir formes més complexes, especialment pel que fa
l'ordenació i gestió física del territori.
Caldrà anivellar la relació entre els
drets sobre el territori dels Estats –o el del sistema d'Estats- i les seves
obligacions sobre aquests seus territoris, endurint, si cal, les exigències de
llurs Constitucions, per a ser reconeguts com a tal per una institució de administració central
del planeta, necessàriament més forta que l'actual.
Caldrà que els Estats o sistemes
d'Estats que tinguin més càrregues que beneficis quan a la bona gestió dels
territoris dels que en son responsables, siguin compensats equànimement per
aquells que tinguin més beneficis que càrregues per la mateixa raó.
Tal com es fa en l'administració
interna del territori, per dominis, en quasi tots els Estats, caldrà que, a
nivell de planeta existeixi, també uns dominis que no pertanyin a cap Estat en
concret, sinó a la institució administrativa de la Societat Humana.
Aquests dominis hauran de comprendre, com a mínim, tots els corredors que
contenen la xarxa inter-estatal de comunicacions del planeta, així com els sòls
on s'assenten les seus de l'administració
universal i els equipaments i serveis del comú de la Societat Humana.
Tot això, junt amb la necessària i ja
acceptada inclusió del sistema de
regions –naturals, ètniques o culturals- en el simplista sistema d'Estats
actual, obligarà a aquest a evolucionar cap a un altre sistema més orgànic, amb
molts reajustes de límits administratius i d'esmenes constitucionals.
És així com entenc que ha d’anar avançant
aquest “sistema neuronal” de cèl·lules ja del tot interconnectades per les
noves tecnologies, que constitueixen la
humanitat, cap a la formació d’aquest hipotètic nou ens evolutiu “supra-animal
que, podem aventurar, serà el “planeta viu Terra” –Gea- i del qual els homes en
som les neurones.
Miquel Fané
1999
/ 2017.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada